Fa 50 anys… el canvi d’instrumental

Amb el creixement de l’escola de música des de meitat dels anys seixanta, es presentava una necessitat prioritària que ja apareix reflectida a les actes de les assemblees generals des del 1969, on el Mestre Medina demanava la compra de més instrumental per a que els 60 educands que ho necessitaven pogueren aprendre a tocar un instrument i després incorporar-se a la banda. A més a més, els temps estaven canviant i moltes bandes de música s’havien adaptat al canvi d’instrumental en afinació brillant per un de més modern ajustat al nou diapasó. 

Finalment, en 1972 es va decidir començar a prendre seriosament aquesta necessitat, nomenar una comissió “pro-instrumental” i així aconseguir l’objectiu doble de renovar tot l’instrumental de la banda i destinar els antics als educands per al seu aprenentage. Aquest sigué un procés llarg i delicat, per la situació econòmica de la en aquell moment Unión Alacuasense Musical. Intentarem ser el més fidels possibles a com es va dur a terme amb éxit aquesta gran empresa.

El dia 26 d’abril de es va reunir la junta directiva (de la que ja parlàrem a l’anterior article) amb la comissió “pro-instrumental”, acudint en el seu nom José Medina Ferrer, Miguel García Bonet, Vicente Taberner Palop i Modesto Huercio Sanchís. Es va donar compte de les cartes escrites a totes les cases d’instrumental de València i a la de San Sebastián demanant pressupost. 

Es va acordar estudiar els pressupostos per decidir el que millors garanties qualitat-preu donara. També es comentà l’entrevista del president amb la Caixa d’estalvis per a la solicitut d’un préstec a condició de que aquesta regalara els interessos del capital prestat. Per últim es comentaren formes d’obtindre fons com funcions teatrals, rifes de cotxes i electrodomèstics…

El 17 de maig es comentaven les ofertes d’instruments i pressupostos rebuts, però encara faltaven alguns. S’acordà realitzar reunions amb la totalitat dels socis per número, la primera de l’1 al 100, junt amb la comissió “pro-instrumental”, on se’ls informaria dels projectes de la Societat, directiva i comissió i se’ls demanaria el seu criteri i col·laboració.

El dia 24 es va informar per part del president de la rebaixa dels interessos a la meitat (3,5%) per part de la Caixa d’estalvis com a deferència cap a la UAM per al nou instrumental. Es van llegir les propostes a falta de la Unión Musical Española i Ervitti de San Sebastián que les farien personalment. Es va debatre la forma de plantejar la compra per aconseguir major descompte i ràpida entrega, acordant visitar Lluquet Penadés una comissió que insinuara que es pagaria al comptat.

Les reunions amb socis començaren el dia 29, on es va explicar el procés de reunions amb els músics i la creació de la comissió “pro-instrumental”. S’explicaren els motius:

“Primero, por la escuela Musical, ya que se compone de 90 educandos y no hay instrumentos para poderles dotar a los que están ya en condiciones de empezar; y segundo, porque la Banda necesita imperiosamente el instrumental en tono normal"

 

En aquesta reunió un dels socis, Vicente Lino, proposà que cadascun dels 550 socis pagara una quota extraordinària de 1000pts., altres volien que siguera una quantitat voluntària. Es va explicar que la banda començava una subscripció de 1000pts. per músic, s’exposaren també els pressupostos i les condicions del préstec. La resta de reunions amb socis tingueren un resultat similar.

 

Finalment el 18 de juny es va decidir demanar un crèdit d’un milió de pessetes per poder adquirir el nou instrumental. Ací podeu veure el document amb que es va realitzar la solicitut de rebaixa de l’interés, encara que com sabem ja estava pactada a la meitat:

 

Amb totes les gestions dutes a bon terme, el dissabte 24 de juny es va realitzar assemblea general de socis extraordinària. Es van exposar novament les raons de necessitat del nou instrumental, la composició de la comissió “pro-instrumental” i les reunions realitzades.

El més important és que ja s’havia decidit acceptar el pressupost de la casa “Ervitti” de San Sebastián. El contracte de compravenda, valorat en 1.027.850pts., per l’adquisició de 43 instruments de les millors marques d’Europa del moment, com eren Grassi, Cabart, Buffet, Alexander y Besson va ser aprovat i àmpliament aplaudit. 

S’anuncià que els instruments estarien en Alaquàs en 15 dies i el director donà les gràcies però va advertir que encara no es podrien estrenar, ja que havien de temperar-se poc a poc per a que sonaren com calia.

El dia 4 de juliol, el diari Levante, publicà l’article que reproduim a la dreta.

 

Al dia següent es van reunir directiva i comissió “pro-instrumental”. Ja s’havia rebut part de l’instrumental i la resta arribaria en breu. Van ser nomenats els càrrecs importants de la comissió, com a president Francisco Estreder Duet, propietari de “Galerías Estreder” i pare de les músics de la banda Tere i Francis Estreder Martínez; com a secretari Manuel Tárrega Martínez i com a tresorer Daniel Llácer També es va decidir nomenar madrina del nou instrumental a Josefina Ferrandis Rubio, dona de l’alcalde i músic de la banda Martín Llácer i com a padrí a l’exalcalde José Mª Sancho Santamaría. A continuació s’organitzaren els actes de presentació del nou instrumental.

Els instruments estigueren exposats en la vitrina del comerç del president, qui va dur per a la seua col·locació un decorador de Lanas Aragón de València. El dia 29, es va fer una cercavila per replegar als padrins del nou instrumental, un concert de comiat de l’antic instrumental i, a continuació, es va alçar una cortina darrere de la qual aparegueren els nous instruments, els quals van ser beneïts i entregats als músics pels padrins de l’acte. Com és lògic, els instruments necessitaven ser temperats i tocats pels músics, així que l’estrena del nou instrumental es va realitzar al Festival de les Festes Majors.

 

La compra d’aquest nou instrumental descongestionà la situació de l’escola, ja que els noranta educands necessitaven instruments per poder estudiar. Per altra banda, la compra de només quranta-tres instruments es deu al fet que abans ja se n’havien comprat alguns i que els músics professionals ja disposaven del seus propis instruments.

Miguel García Bonet, Francisco Roselló Segura, José Ferrís Peiró, José Barberá Tárrega i José Barberá Usedo rebent de mans dels padrins el nou instrument. (Fotografies del l’Arxiu Històric de l’UMA cedides per les famílies).

Un dia com hui, ara fa 50 anys

Hui recordem el concert que la nostra banda va realitzar el dia 15 d’abril de 1972, ara fa 50 anys. Segons consta als nostres llibres d’actes, es va triar aquesta data per ser la vespra de la celebració al municipi de la festivitat del nostre patró Sant Francesc de Paula, assegurant una major assistència de públic. Aquesta notícia va ser publicada al diari Levante el dia 19 del mateix mes d’abril de 1972. El corresponsal d’aquest diari a Alaquàs era Juan Alabau, director molts anys del Teatret i qui va escriure a Quaderns d’Investigació d’Alaquàs els primers estudis sobre la història de les bandes al municipi.

Com veiem, el concert es va realitzar en honor a la nova junta directiva recentment constituïda i és que, era costum en aquells anys oferir un concert en honor dels directius que finalitzaven exercici i un altre en honor dels que l’iniciaven. Molts dels noms que apareixen resulten ara desconeguts per als més joves, però no tant per als majors de la banda, i tots ells eren persones molt estimades per la nostra societat musical.

Com hem vist, el president era Francisco Roselló Segura, músic de la banda i pare de l’actual trompista i arxiver Francisco Roselló Forriol. Francisco va ser president de l’UMA, en aquells moments UAM, en diferents etapes, a més de pertànyer com a vocal a la junta directiva de la FSMCV, en aquell moment Federación Regional de Sociedades Musicales, i haver format part de la constitució d’aquest important organisme per al món bandístic en el moment de la seua creació en 1968 representant a la nostra banda. 

El president de la música, Ursicinio Martínez Andrés, també era músic i pare del clarinetista Xavier Martínez Abad.

 

El vicepresident, Miguel Ferrer Torrejón, també era músic, germà de Sacramento, la primera dona de la nostra banda, i fill de Miguel Ferrer Sanz, que també va formar part de la junta directiva en diferents exercicis coma vicepresident i president.

El secretari, Manuel Santonja Domínguez, era també el poeta de la societat, dedicant nombrosos poemes a la banda, els seus músics, director, presidents, destacant el que du per títol Bell Record, que commemorava la victòria al Certamen de València de 1955.

El  contador, Joaquín Barberà Martí, era el pare de Joaquín Barberà Cervera, clarinet de la nostra banda i de la Banda Municipal de València, encara que no era músic, provenia d’una llarga nissaga relacionada amb la banda blava.

Entre els vocals, Francisco Tárrega Perales, de la família dels frança havia sigut músic en la seua joventut amb la trompa, Ricardo Campos Forment era el pare del clarinetista Ricardo Campos Pallarés i Augusto Cremades Cuevas tocava el bombardí a la banda.

A l’article es diu que el concert va ser enregistrat per l’equip de Radio Peninsular de Valencia per al popular programa dels diumenges, “Concierto en la plaza Mayor”. Aquesta emissora de ràdio, de titularitat pública i integrada a la RTVE funcionava de forma paral·lela a Ràdio Nacional d’Espanya, i tenia un caràcter comercial per aconseguir ingressos per publicitat. Es crearen en 1960 pel Ministeri d’Informació i Turisme i eren d’àmbit més local o regional. En quant al programa, amb algunes modificacions al seu nom i emissores, es va mantindre a la ràdio durant molts anys com a referent de la música de banda.  Hem intentat aconseguir aquelles gravacions, de moment sense éxit, potser prompte podrem gaudir del so de la nostra banda d’ara fa 50 anys.

Placa de record de la participació de la banda en el programa en juny de l’any anterior.

EPel que fa al programa interpretat, trobem el pasdoble del Mestre Medina Campeones de truc, composat en 1946 com a premi per als guanyadors d’un campionat d’aquest joc de cartes, que tenia per finalitat augmentar l’ambient a l’antic Casino i per tant, el número de socis. Les Czardes, de Monti, una difícil obra per a clarinet solista; American Patrol, melodia que va ser mundialment popularitzada als anys 40 per l’orquestra de Glenn Miller i una selecció de la sarsuela Katiuska, de Pablo Sorozábal. En la segona part altres dues seleccions de sarsuela, La canción del olvido, de José Serrano i La verbena de la Paloma, de Tomás Bretón.  L’última peça abans de l’himne regional sigué el pasdoble Canciones del montañés, de Pedro Sosa, que sigué el professor d’armonia del Mestre Medina i amb qui compartia una gran amistat.

 

En l’intermedi, tingué lloc un acte ben curiós, una desfilada de models Infantils per a la propera temporada d’estiu, organitzada per una boutique de la localitat que era propietat de Francisco Taberner i que com veiem, estava situada a l’actual avinguda Miguel Hernández, en aquell moment Vicente Lassala. L’acte va estar presentat pel locutor de Radio Peninsular, don Vicente Broseta.

En la part dels discursos destaca la presència del president  de la Federació Regional de Bandes Antonio Andrés Juan, qui ho era des de la seua fundació en 1968; i del crític musical Vicente Llopis.

En quant a la representació local, trobem el discurs del president al voltant de la necessitat del canvi d’instrumental de tota la banda, una necessitat urgent que ja la major part de les societats musicals havien dut a terme, abandonant l’afinació brillant i adaptant-se a la nova afinació del diapasó a 442Htz. Aquest canvi es va dur a terme a Alaquàs als pocs mesos, en estiu de 1972.

Finalment no podem deixar de fer menció a l’alcalde Martín Llácer, l’últim abans de l’arribada de la democràcia Alaquàs i que també era músic de la banda i havia format part de la Junta Directiva com a president i altres càrrecs.

Les nostres bandes i la Semana Santa Marinera

Aquest passat divendres 8 de març, el nostre president Antonio Monzó Ferrandis i el secretari David Gómez Zambrano, van ser convidats per la Corporació dels Granaders de la Verge a assistir a les tradicionals missa i posterior processó de Divendres de Dolors a la Parròquia de Nuestra Señora de los Ángleles del barri del Cabanyal a València.

La Corporació de Granaders de la Verge és una de las més històriques i senyeres de la Setmana Santa Marinera, i presenta la peculiaritat, de tindre característiques pròpies del seu origen militar. Aquest origen es deu a l’escolta dels soldats francesos que ocuparen València durant la guerra de la independència, que a les ordres del general Suchet, custodiaven la Verge dels Dolors en les processons per guanyar-se l’afecte dels valencians. Segons la tradició, d’ahí els seus uniformes de tall napoleònic.

Aquesta corporació es va refundar en 1942 i enguany celebra el seu 80 aniversari, encara que tenien notícies de la seua fundació com ja hem dit en dates més antigues, pocs són els testimonis documentals que conserven de la seua existència anterior a la Guerra Civil, situant el punt de partida de la corporació moderna en 1928, quan participaren a la Gran Desfilada creada pel Comité Central de Festes, primer nom que va rebre la Junta Major de la Setmana Santa Marinera.

És ací on la nostra banda, al contactar amb ells a partir de les investigacions realitzades al voltant de la nostra història, els va fer saber que al nostre arxiu històric conservem un diploma de honor del 4 d’abril de 1926, diumenge de resurrecció, atorgat per la Comparsa de Granaderos de la Parroquia de los Ángeles del Cabanyal a la Banda Primitiva de Alacuás.

Aquest diploma demostra per tant, que amb molta anterioritat ja existia aquesta corporació amb el nom de Comparsa de Granaderos.

Per aquest motiu, i en agraiment a la notícia d’aquesta gran troballa el president de la Corporació de Granaders de la Verge, Jorge Simó Ramírez i el Hermano Mayor José María Benaches Fuentes, demanaren la assistència dels nostres directius als actes com a convidats en la secció d’autoritats junt amb els granaders d’honor 2002, l’actor Enrique Arce, el pirotècnic Ricardo Caballer i l’arquitecte José Maria Tomás; així com les clavariesses d’honor, les falleres majors de València 2019-21, Consuelo Llobell i Carla García.

Estan previstes futures reunions per tal d’establir col·laboracions futures entre ambdues entitats, així com l’entrega d’un facsímil del diploma custodiat a l’UMA.

Peró la relació de la festa amb Alaquàs, encara continuaria els següents anys. Així per exemple, al diari  s’anunciava el programa de la Setmana Santa Marinera amb les diferents Comfraries i Germandats del Grao, Cabanyal i Canyamelar. En el llistat de les bandes contractades per amenitzar els actes trobem novament a la Banda Primitiva de Alacuás, potser amb la mateixa Corporació de Granaders de la Verge.

En 1929, el mateix diari però del dia 22 de març, anunciava la participació d’una Música de Alacuás, amb la Hermandad del Santo Sepulcro. En canvi, quan parla de la Corporació de Granaders, no s’indica quina banda els acompanyava. Potser la Banda Primitiva va ser contractada pels primers o potser es tractara de l’altra banda d’Alaquàs, el Centro Musical.

La Correspondencia de Valencia del 29 de març de 1928

Banda Primitiva d’Alaquàs – Director: Juan Evangelista Martínez García

Diumenge de ressurrecció de 1928 a la Plaça de la Creu del Canyamelar

Les bandes d’Alaquàs a les falles de fa 100 anys

Ara fa 100 anys, en el mes de març de 1922, es van plantar a València 37 monuments fallers. Entre les notícies de la premsa, trobem els esbossos de les falles, la composició de les comissions falleres o els programes d’actes programats. D’entre tota aquesta informació, volem destacar la participació de les dues bandes que aleshores hi havia a Alaquàs, la Primitiva i el Centro Musical de Socorros Mutuos, a les festes falleres.

La Banda Primitiva, dirigida en aquell moment per Francisco Tàrrega Barberà frança, sigué contractada per la comissió de la Falla Plaça Mossén Sorell- Carrer Corona, al barri del Carme.

Per la seua part, el Centro Musical de Socorros Mutuos, dirigits per Francisco Forment Martí el mestrico, va ser contractat per la Falla dels carrers Lepanto – Doctor Monserrat.

Diari La Correspondencia de Valencia, del dia 17 de març de 1922.

Com era la falla a la que tocà la Banda Primitiva?

El seu lema era Valencia i l’artista faller Manuel Giménez. Aquesta falla no va obtindre cap dels vuit premis concedits per part del jurat, però aquestos van decidir concedir-li un accèsit. Lo Rat Penat otorgava els premis als millors llibrets, el d’aquesta falla va obtindre el tercer pel seu, escrit pel poeta José María Juan García. La Peña Festes valencianes també otorgava premis als llibrets i en aquest cas van concedir-li el segon, valorat en 25 pessetes. 

Esbós publicat al Diario de Valencia del dia 18 de març de 1922.

Esbós de la Falla dipositat a l’Arxiu Municipal de València, publicat a la web www.cendradigital.com

I com era la falla a la que tocà el Centro Musical?

L’artista faller era Carmelo Roda i mostrava una visió molt crítica amb la guerra del nord d’Àfrica, un tema de màxima actualitat en aquell moment. Aquesta no va aconseguir cap guardó.

Esbós publicat al Diario de Valencia del dia 18 de març de 1922.

Fotografia de la Falla, publicada a la web www.cendradigital.com

Dones i banda

El passat divendres 4 de març es va celebrar, amb una gran acollida per part del públic assistent, l’acte de reconeixement a dues pioneres del nostre al món de la música: Sacramento Ferrer i Emérita Cardona.

Prèviament es va inaugurar al vestíbul de l’auditori l’exposició Dones pioneres a les bandes valencianes, que va ser presentada per Cristina Fornet, una de les seues creadores i membre de la Comissió DONES i BANDES i de la junta directiva de la FSMCV. La nostra banda va afegir a l’exposició que està en constant creixement, fotografies de les 4 primeres dones que s’incorporaren a la banda d’Alaquàs: Sacramento Ferrer (1954), Araceli Zomeño (1974), Yolanda de la Iglesia (1975) i Tere Estreder (1976).

Fotografies de tot l’article realitzades per #SomAlaquas

Ja en l’acte d’homenatge, la primera en rebre’l va ser Sacramento Ferrer Torrejón, la primera dona de la nostra banda.

Sacramento Ferrer va nàixer a Alaquàs en 1941 i ens conta que «mi padre tenía una bandurria y yo quería aprender a tocarla. Entonces mi padre habló con el tio Tonet el paellero, el padre del de ahora, que tocaba la guitarra para que me enseñara. Cuando fui me dijo que primero tenía que aprender solfeo, porque si no no tocarás bien y de oido no se toca bien. Así que mi padre habló con mi tío (Francisco Ferrer el careto), que empezó a enseñarme solfeo. Y cuando ya llevaba un año estudiando solfeo mi tío le dijo a mi padre: “La xiqueta que ha de fer en la bandúrria? Li donarem un instrument i que toque en la música”. Seguramente a mi padre le pareció bien, hablaron con quien fuera y me dieron un saxofón soprano, que era un instrumento de Manises y lo tenían aquí alquilado. Y con él fui a clases con el maestro Medina que fue quien me enseñó a tocarlo».

Al 1954 s’incorporà a la banda fet que cridà l’atenció de la premsa que li va dedicar nombrosos articles, ja que no era un fet gens habitual a l’època. «Nota simpática ha sido la incorporación a la Banda de Música de diez educandos que oscilan en su edad de los ocho a los doce años, entre los cuales se da el primer caso, en Alacuás, de que una niña, Sacramentín Ferrer, desempeñe el saxofón soprano. En ellos está el porvenir de la cultura musical en esta villa». Ens conta que l’acceptació no va ser igual per tots els membres de la banda, però que mai li negaren cap dret pel fet de ser dona i acudia a tots el concerts i passacarrers amb els seus companys.  Encara que ja hi havia una jove formant part de la banda, es tractà malauradament d’un cas aïllat, ja que la següent dona no arribaria fins a 20 anys després. Açò ens mostra la gran importància que va tindre Sacramento com a pionera en una activitat reservada als homes, en un temps en que es va actuar de forma tan opressiva front a les dones negant la seua participació a la vida cultural. No soles per ser la primera, sino per aconseguir fer allò que li agradava, música, mereix la nostra admiració. Per estos motius el col·legi Bonavista va posar el seu nom a l’aula de música de l’escola, fent-li un xicotet homenatge als anys 90.

Sacramento estigué tocant en la banda durant 9 anys, coincidint amb l’època daurada de premis al Certamen de València del mestre Medina, quan en tan sols onze anys (1952-1963) es va aconseguir ascendir des de la segona secció a l’especial, guanyant deu premis i dues vegades el de direcció per al mestre Medina. En la banda va conéixer al seu home Rafael Luis Marí Solves, flautista i membre d’una altra nissaga de músics d’Alaquàs. Del seu matrimoni en 1964 van nàixer Sacramento, Rafael i Maria Isabel Marí Ferrer, tots ells també músics de la banda, que tocaven el clarinet, la flauta i l’oboé respectivament.

Al seu discurs d’agraïment, Sacramento va fer menció a com la cultura als anys 50 era un luxe, i més encara per a les dones, a la vegada que va agrair als qui vingueren després les facilitats per a que xiquets i xiquetes tinguen les mateixes possibilitats de formar-se musicalment i arribar on desitgen sense cap discriminació.

En segon lloc, va rebre el seu homenatge Emérita Cardona, la primera dona d’Alaquàs amb estudis musicals superiors.

L’any 1962 es traslladà a viure a Alaquàs Emérita Cardona. Emérita nasqué a Algemesí on començà els seus estudis de música amb la pianista Amparo Teruel i el violinista Ernesto Francés, continuant-los al Conservatori de Música de València amb Leopoldo Magenti, Pedro Sosa, Manuel Palau, Eduardo López-Chavarri. A més de tocar l’orgue i dirigir els cors parroquials molts anys a Benifaió i Sollana, formava part d’un modern conjunt de música melòdica, els “Terpsicore” i donava classes a l’institut San Vicent Ferrer de Benetússer. Emérita és la primera dona amb estudis formals i titulació superior musical al nostre poble i es sent alaquasera i molt lligada a la música religiosa i l’orgue, havent composat moltes obres dedicades a l’advocació dels nostres patrons, que actualment prepara per a la seua edició i publicació. Ens conta l’anècdota de com al poquet de traslladar-se a Alaquàs l’orquestra que havia d’amenitzar el ball de la nit de cap d’any no va aparèixer i finalment actuà ella de manera improvisada acompanyada d’un clarinet, un saxofó i Florencio el tio tabaleter a la bateria, ja que el mestre Medina i alguns directius anaren a sa casa a buscar-la per tal de no suspendre el ball. A més, acompanyà al piano a molts alumnes de la nostra escola de música a les audicions durant molts anys, així com nombroses representacions de sarsuela amb figures com Chelo March, Carmen Ros, Ricardo Guillot, Alfredo Martínez Català…

Del seu matrimoni amb l’escriptor i acadèmic de la llengua valenciana Justo Llorca, van nàixer dues filles, Emérita i Elvira.

La importància d’Emérita és capdal per haver obert el camí a moltes altres xiquetes que somnien amb ser compositores i intèrprets de la seua música, fet que ella va aconseguir en una època en que no va ser gens fàcil per a les dones.

A continuació, pel president de l’UMA, Toni Monzó,  van rebre com obsequis un ram de roses Castell d’Alaquàs i un socarrat. Després la soprano Chelo March, acompanyada al piano per Emérita Cardona oferiren un magnífic recital de peces composades per l’homenatjada.

Finalment es va estrenar el documental “Dones i banda” produït per l’UMA en març de 2020 i que recorrer la història de les bandes de música a Alaquàs amb una perspectiva de gènere. Aquest ha estat elaborat per David Gómez Zambrano, amb la veu en off d’Ana Isabel Garrigues Navarro i la música “Momentos” de la compositora alaquasera Mónica García Ortiz.

Dones i música

Actes al voltant del 8 de març

El proper divendres dia 4 de març a les 18:30h tindrà lloc al hall de l’auditori la inauguració de l’exposició fotogràfica “Dones pioneres en les bandes valencianes”. Aquesta inauguració, coordinada per la FSMCV, dóna impuls al projecte promogut per la Comissió de DONES I BANDES, l’objectiu del qual recau en visibilitzar el paper que tenen i han tingut les dones en la història de les Societats Musicals de la Comunitat Valenciana. L’exposició va ser presentada en l’Assemblea General de la FSMCV d’octubre de 2018, coincidint amb la primera edició de la modalitat dels premis Euterpe a la igualtat de gènere en la música. Dones silenciades i oblidades, directores, professores i intèrprets que són reconegudes a través de la labor de la Comissió DONES I BANDES. Un projecte creat per les pròpies dones pioneres que, a causa del canvi social que va ocórrer a l’Espanya dels 80, van començar la història de la inclusió del món femení en les Societats Musicals.

L’exposició recorre tot el territori de la Comunitat Valenciana, vertebrat per les Societats Musicals, perquè puga ser visitada pel major nombre de persones possible. Aquesta exposició és una mostra viva i en constant creixement, per la qual cosa està oberta a l’aportació de material relacionat amb la finalitat de recopilar informació que puga ajudar en l’impuls de la visibilització i l’apoderament de les dones en el món de la música i les Societats Musicals. Per a tal fi, la nostra UMA ha aportat a l’exposició les fotografies de les nostres pioneres.

Durant la inauguració, intervendrà Cristina Fornet Ausina, qui acudirà com a representant del projecte dins de la junta directiva de la FSMCV. 

A continuació, a les 19h a l’Auditori, es retrà homenatge a qui va ser la primera dona en formar part de la nostra banda de música, Sacramento Ferrer i a Emérita Cardona, la primera dona del nostre poble amb estudis musicals superiors, qui ha dedicat tota la seua vida a la composició. Es realitzarà un xicotet concert a càrrec d’Emérita al piano i la soprano Chelo March, homenatjada al 2019.

L’acte finalitzarà amb l’estrena i projecció del documental “Dones i banda” que va ser produït per l’UMA en març de 2020.

Les homenatjades

Primera notícia d’una banda a Alaquàs

Hui fa 176 anys d'aquesta primera notícia

La primera notícia d’actuacions de la banda que s’ha localitzat de moment, està relacionada amb un acte religiós. El 15 de febrer de 1846 es va realitzar el trasllat de les relíquies de Sant Urbà màrtir des de la Catedral de València fins a la parròquia de Torrent, diferents diaris en feren una crònica detallada del trasllat que travessava els termes municipals de València, Mislata, Xirivella, Alaquàs i Torrent. Aquestes cròniques esmentaven que, en arribar al terme d’Alaquàs, es trobava l’Ajuntament i el poble a l’espera de les relíquies, i que els mossos d’Alaquàs se’n feren càrrec, moment en el qual s’esmenta, per primera vegada, que «precedía la música» la comitiva que travessà els nostres carrers.

Vol dir açò que la nostra banda va ser creada eixe mateix any? La realitat és que es tracta de la primera notícia d’una actuació, per a la qual evidentment s’havien preparat abans i per tant el procés d’aprenentatge de tocar els instruments és anterior però, fins que trobem nova documentació que ho demostre, aquest és el punt de partida de la música de banda al nostre poble.

Ací teniu la crònica del diari El tiempo del 9 de març de 1846, encara que el mateix text sense cap canvi va aparéixer també el dia següent a la Gacerta de Madrid, el dia 11 a El Heraldo i el dia 12 a El Católico, sembla que una notícia redactada pel corresponsal valencià va ser publicada primer al Diario Mercantil de Valencia i després a tota una sèrie de diaris publicats a Madrid de repercussió nacional.

 

Com haureu observat, hem anomenat el mot música per substituir el terme actual banda. La veritat és que encara hui en dia continua utilitzant-se moltes vegades, és prou habitual sentir de qualsevol persona expressions com «anem a la música», «la música de tal poble» o simplement «passa la música» en els actes de carrer. De fet, l’accepció de la paraula com un conjunt de músics apareix a nombrosos diccionaris de diferents èpoques, també a l’actual de l’AVL. Podríem caure en una errada si llegim l’expressió «La música de Alacuás» a la premsa o els documents, de pensar que ens parlaven de dolçaina i tabalet, però aquests darrers instruments rebien el nom de «música del país» per diferenciar-los de les bandes.

Per il·lustrar aquest ús en el context de l’època, el 12 de novembre de 1850 se celebrà a la ciutat de València la processó del Sant Calze, en la qual participaren delegacions de trenta-un pobles acompanyats per les imatges de la respectiva patrona, entre els quals podem trobar el d’Alaquàs. Les cròniques de premsa afirmaven que «de muchos de ellos vinieron músicas de aficionados muy numerosas…».

Finalment, vos compartim un gravat de l’època en el qual podem veure l’aspecte de les relíquies i l’urna amb la imatge del sant que la banda va acompanyar en processó.